Un planeta a la motxilla

7 juliol 2010

Per que la gent ve aqui de vacances?

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 15:18

(26/06-04/07)

Venares-Khajuraho-Agra

Potser ens repetim, pero no menys que la farum d’escombreries de cada raco, o de femer de cada estacio. Pols, transit infernal, xafogor (o pluja monzonica  que inunda els carrers en cinc minuts), pesats venent-te caluers del Taj Mahal, oferint-te transport a on sigui, where you go, my friend?, bitllets de tren dificils d’aconseguir (i es el millor mitja de trensport del pais), trajectes en autobus incacabalbes per la durada (paradetes a pixar, a posar benzina, a descarregar els paquetassos que carreguen perillosament al sostre, parades a terminals de busos que semblen desguassos) i el desgast mental (quan s’arriba? quantes parades mes es faran? quantes hores tard?…). Si la mitjana es de 40 km/h!! I pobresa, per no dir miseria (nens treballant del que sigui, des de atendre el bar de l’hotel a vendre cacauets pel tren, a simplement demanar diners), gent dormint de qualsevola manera a qualsevol lloc.

Pero despres hi ha l’altra part.  Varanessi (Benares) no es especialment bonic. Pero cada capvespre, una gentada es reuneix al costat del Ganges per celebrar una cerimonia d’homenatge al riu plena d’encens, campanes llum, petals de flor i musica de tabla. La gens s’acosta a la vora per encendre un ble dins d’una cistelleta plena de flors i deixar-lo anar riu avall tot demanant un desig. I sense massa (per no dir gens) de  cerimonial cremen els difnuts en pires de fusta de sandal  a la vora del riu, mentre les cabres pasturen, els gossos passegen i els altres miren. I sense cerimonial baixen al riu a rentar-se i summergir-s’hi.

Continuara…

29 juny 2010

Passatge a l’India

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 11:05

Aqui estem, a l’India. Ara fa parell de dies que hem arribat a Varanesi (Benares), ciutat sagrada a la riba del Ganges. Tot be, pero aixo es molt fort: vaques pels carrers, pols, transit de mil dimonis, botzines per tot arreu, escombreries tirades a les cantonades, homes pixant per aqui i per alla, saris de colors espectaculars, males olors, olor d’encens, una calor infernal nit i dia, micos enfilats als cables d’electricitat i pels balcons, gossos estirats al terra, el te bonissim, el menjar delicios, el iogurt (lassi) ben refrescant, tricshaws (bicicletes-tricicle que funcionen com a taxi) tocant el timbre, ei my friend!, come to see my shop!!, what are you looking for?, celebracio tipus bateig amb coets, tall de transit i parella d’elefants inaugurant la processo inclosos.

El pais no es facil. Calcuta tambe es brut, sorollos i polsegos (es d’esperar que a principis de juliol, amb l’arribada del monzo humit, aixo canivara i tot estara mes net i fresc… o igual de caloros i humit, ves a saber). Les estacions de tren son plenes de gent dormit al terra, que esperen el tren o simplement viuen alla. La canalla treballa, o deambula pel carrer. Hi ha molta gent vivint a la miseria, dormint al carrer. A Benares, costa distingir si algu es un peregri, un home sant o un pidolaire, o potser son les tres coses alhora. L’anada a Darjeeling no va sortir be: nit de tren, mes 4 hores de taxi compartit per arribar alla i que ens diguin que l’endema comenca una vaga per temps indefinit (coses de l’autodeterminacio). Torna a arreplegar el taxi compartit, i passa la nit a Siliguri, on el mes interessant eren les taques d’humitat de les parets de l’hotel.

No es facil. Costa entendre el que passa al teu voltant. L’entorn es sovint agressiu (el soroll, les pitades, l’olor a merda, les mirades). Pero li anem prenent la mida. I es ben interessant.

23 juny 2010

agredolça malaysia

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 12:13

Melaka

Dir que hem estat a Malasia es molt dir. A veure, el segell del passaport el tenim, pero hem vist poqueta cosa, la veritat. Comptat i debatut, a tres llocs, literalment. Amb tot i aixo, ja n’hi ha per tenir varietat.

Malaka. L’interes de la ciutat, per al turista, es la part antiga. Malaka va ser, durant mes de tres segles, la capital d’un important sultanat, i port d’importancia mundial. De tot plegat en queda una ciutat antiga ben restaurada (sobretot la part de Chinatown), el palau del sulta, i un munt demuseus,  d’interes variable.  No es apassionant, pero la visita va la pena. Ah, i aixi es te l’espectacle del tricshaws tunejats!!

Despres, Kuala Lumpur. Despres de l’impacte de Singapur, KL no llueix tant. Es moderna, edificis alts, bon transport… pero li falta un no se que de bon gust, d’amabilitat amb el peato que l’acaba fent una mica antipatica. Els edificis son moderns i alts, pero mes ostentosos que interessants; els transports funcionen, pero els tansbordaments poden ser realmetn fatigosos; tot funciona, pero sabent que una ciutat pot ser moderna, trepidant i neta alhora, sobra la bruticia al terra i les males olors.

Last, but not least, el millor de la nostra estada: Pulau Perenthian. Un arxipel.lag al nord-est de Malasia. Idil.lic!! Quin mar d’espectacular turqesa, quines platgetes de sorra blanca, quina aigua cristallina, quins coralls meravellosos. Hi ha poc a fer, pero aquest poc es collonut: estar a la platja, o estar a l’aigua, o estar a la terrassa del bungalow. Simplement, estar a un lloc que es bonic per on t’ho miris.

Proper lliurament: Passatge a l’India

Singapur

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 10:49

Henderson waves Bridge

06-10 juny

Despres de Vietnam, la idea era passar uns dies a Laos abans d’enfialr cap a l’India. Pero coses de la geografia aeronautica, es mes barat volar a Kolkatta des de Kuala Lumpur (no perdeu de vista a http://www.airasia.com i http://www.jetstar.com) que des de Vientiane. Aixi que enfilem cap a Malasia, via Singapur.

Quina gradabilissima sorpresa. I nomes a l’arribar.

Carregats amb les bosses, anem a preguntar a la informacio de l’aeroport. Estem a l’espera i quan ens toca avancem timidament. Un altre viatger (nacional) mes decidit, ens passa al davant. I, oh! Meravella!! la noia d’informacio li diu al senyor que era el nostre torn… i el senyor es retira amablement… demanant-nos disculpes!! Gairebe ens venen llagrimes als ulls.

La resta de la ciutat va a joc amb l’anecdota: carrers nets i tranquils, papereres localitzables, transport public eficient i facil d’utilitzar, tarifes clares i preus iguals per a tothom, no hi ha papers al terra, ni motos aparcades a les voreres. Despres de setmanes de motos afaitant-te el nas en totes direccions, dona gust (tot i que sembla una perdua de temps) haver d’esperar a que el semafor (perque hi ha semafor, i hi ha pas de peatons, i esta situat a un lloc logic!) es posi verd.

Pero si nomes fos l’ordre, no estariem tan entusiasmats. Es higienic, pero hi ha mes: bons museus, actualitzats i amb exposicions interessants; molt bona arquitectura contemporania (l’escola de LaSalle, els edificis de l’Esplanade, el Museu Nacional, el Henderson Waves Bridge…); ah, i els centres comercials, bonics bonics (es veu que son firadors de mena, aquesta gent); parcs impecables, bons bars al costat del riu.

En fi, quatre dies mentalment higienics, relaxats, tranquils, agradables, bonics. I es que no nomes de xiringuitos viu un lolailo, sino tambe dels museus i els parcs.

Si sou viatgers urbanites, us encantara. Si sou viatgers rurals, us interessara. Si mai teniu ocasio d’anar a Singapur, aneu-hi. Val la pena!!

Proper lliurament: Malaisia

20 juny 2010

Good bye, Vietnam…

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 17:36

03-06 de juny

Els darrers dies a Vietnam han estat, si no bonics, si molt instructius. Despres dels dies d’encant rural a Sapa (teperatura fresca, boires al mati, verdor per tot arreu, caminar entre les terrasses d’arros…) el retorn a hanoi ha estat xocant. De cop i volta el fum i les botzines semblen mes agressives (de fet, son agressives) i la gentada i la bruticia mes insoportable.

Per sort, son dies de tranquil.litat, pero molts instructius sobre el caracter del pais.

Primer capitol: visita al mausoleu de Ho Chi min. Hi anem per segona vegada, pensant que a l’anterior haviem tingut mala sort amb la cua. Greu error. Hi ha la mateixa cua inacabable (varios centenars de metres) d’escolars i families llestes a visitar l’embalsamat. Arribar a la cua ja es complicat. No es pot passar per on seria mes curt, o mes facil, o mes ombrejat. S’ha d’anar per on et diuen, i una ingent legio de guardies s’asseguren que compleixis l’itinerari absurd i prescrit: la volta sencera a tot el complex.

A la cua, nova complicacio per entendre on s’han de deixar les bosses, si cal pagar o no (10, 2 dollar. 2 Dollar? It’s free of charge. 11 okay!!). Per fi a la cua, que avanca rapida. Primer control. Avanca. Segon control, ara nomes per a les cameres. A mida que t’acostes els guardies deixen d’anar de verd i van de blanc. Se suposa que dona solemnitat pero semblen entre mariners i maristes de comunio. Nou control… Camina per la catifa vermella, no parlis. Dins el mausoleu, tot d’un marbre i un granit sobriament comunista. No t’aturis a mirar, ja l’has vist, cap a fora.

Fora, segueix el recorregut, am un aire de parc tematic inconfusible: families, xivarri, cues per veure la cabana on escrivia les cartes, llocs de gelats i souvenirs. La visita al museu (com tots aqui, amb bones idees, pero anticuat) es u girigall: nens corrent entre les obres d’art i les instal.lacions que marques els climax de la vida de Ho Chi, el bar que ven aqella mena de hot dog’s, gent fent-se fotos al costat de l’estatua de bronze enorme, grups escolars prenent nota…

Parell d’aprenentatges mes: un classic, el del taximetre trucat. Esgotador, despres d’haver-te ja barallat amb algun altre taxista perque et porten a fer la volta del carallot, o perque d’entrada t’intenten fixar un preu exageradament alt i arrufen el nas quan els fas posar el taximetre.

Darrer, un prodigi de desimboltura. Volem comprar el bitllet de l’autobus public que va a l’aeroport, que es una mena de minivan. Anem al lloc d’on surten, i tenen una paradeta. No hi ha ningu. Quan mires, apareix un individu “What do you want?”. Ja dubtes: es un conductor, es el que aten, es un amic del que aten? En fi… bitllet per anar a l’aeroport. Si. Quan? Tal dia. Quant es? 40.000 dongs. D’acord. Pero veiem el bitllet i esta escrit 30.000.  “Pero aqui posa 30.000!”. “Np. it’s 40.000. It’s 2 dollars”. “No, pero paguem en dongs. Son 30.000”. “No. it’s 2 dollars, 40.000”. “No, que paguem en dongs”. “No, foreign people 2 dollars, 40.000”. “No, que som estrangers, pero paguem amb moneda nacional”. “40.000”. Ens en cansem i marxem… Pero esta clar que necessitem el bitllet. L’endema tornem, i hi ha un altre individu. “What do you want?”. Bla , bla, bla.. “Quan costa?” “40.000 dongd”. “Pero esta escrit 30.000”. Ja estem preparats per a la discussio dels 2 dollatrs, pero aqui ve la sorpresa: “Old ticket”!!! “Pero esta escrit 30.000”. “Old ticket”. I ens encarem amb el “no hay mas llamadas” vietnamita: sacsegen les mans amb gest d'”a mi que m’expliques”, i deixen de mirar-te encara que estiguis davant seu xerrant amb ells. Paguem i marxem… 40.000 dongs. No es cap fortuna, pero li hem pagat les bia hoi del vespre a l’individu.

Guardem pel final una meravella, l’espectacle de titelles a l’aigua. Tot i que no entenem gaire de la historia, ja s’enten que son escenes de la vida rural. I fins i tot sense la historia fa tendresa els colors del lacat, les bromes innocents, la musica, i el bons efectes que creen les titelles amb l’aigua.

Parell de sopars mes (bones gambes amb sesam, verdures amb salsa d’ostres…) i una darrera ronda de bia hoi per acomiadar-nos de Ha Noi.

Proper lliurament: Singapur

3 juny 2010

No estaba muerto que estaba tomando canyas, lere lereleeee

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 4:03

Bac Ha

I a Ha Noi les canyes es diuen Bia  Hoi. I a 4000 dongs la canya (uns 18 centims d’euro)… lere lereleeeee!!!

Doncs a Ha Noi es va arribar prou be. I la ciutat ofereix el que prometia: xivarri, motos per tot arreu, tocs de botzina a tothora i desde totes bandes, xiringuitos de menjar al carrer (olles fumejant, fideus d’arros, carn exposada, anecs i pollastres penjats pel coll, fum, xivarri, ciclotaxis, i botigues, botigues i botiguetes de tot i mes -seda, altars familiars, lampares de flor de lotus, cordills, fanalets, ferreteries, bolsos, camises, lapides, barrets, herbes medicinals, talles de fusta, cistelles, budes de totes mides i materials, bols lacats, vestits tradicionals, sabates d’imitacio…-).

Tambe llocs per visitar interessants: el temple de la literatura es delicios (i, com tots els temples de la ciutat, un raco de tranquil.litat emmig del frenesi incessant del carrer), el Museu de la preso de Hoa Lo ben cru, pero molt respectuos, la passejada al voltant del llac entretinguda (Hanoians en la seva salsa, des de l’avi que fa estiraments gimnastics fins a nuvis fent-se fotos per al book del casament el temple de Ngoc Son amb les vistes al llac.

Des d’aqui hem fet dues escapades espectaculars. La primera  ala Badia de Halong. Els vientamites (del nord) son timadors amb el turista (tours excessivament cars, baralla’t perque et facin un bon canvi de moneda, vigila el canvi, que et portin on t’han dit que et portarien…). Tambe son deixats amb l’entorn, i a molts llocs de la badia hi ha plastics surant, ja sigui ampolles de plastics dels innombrables tours o porexpan de les piscifactoria. Pero la badia es tan, tan bonica, que ni amb tots els defectes pots anar alla i no disfrutar del paissatge. Fins i tot si el temps no acompanya del tot i no tens la millor visio del lloc. Es emocionant navegar entre els pics que s’alcen verticals sobre l’aigua, rodejar els blocs majestuosos, i passar les hores en aquesta especie de laberint de pedra i aigua.

L’altra sortida, igualment espectacular (same same but different) ha estat al nordoest, a Bac Ha i Sapa. Situats a les muntanyes, son pobles essencialment rurals. A Bac ha, el mercat dels diumenges es ben entretingut. Te el que els mercats d’aqui (la verdura acolorida, llocs de manjar a peu de carrer, flors, pebrots picants) pero amb dos al.licients: primer, la particularitat de les etnies de la muntanya,  que porten robes ben acolorides (i assalten al turisme amb mes bon humor que a Ha Noi). I segon, l’apartat rural: bous d’aigua, pollastres, porquets, gallines i… gossos. Si amics, aqui es un animal de companyia, fins que deixa de fer companyia per fer barbacoa.

I a Sapa, temperatura ideal (fresqueta d’alta muntanya) i un paissatge irresistiblement bonic: terrasses i terrasses d’arros esglaonen els pendents pronunciats de les muntanyes. Malgrat el bon humor que es respira a la zona, el verd brillant de l’arros te un preu: gent treballant hores i hores enfangats fins al genoll, doblegant l’esquena sembrant l’arros, fent cames llaurant el llot amb els bous d’aigua. Matrimonis acordats pels pares de nens de tretze anys amb totes les seves consequencies…  nenes embarassades, criatures empolsegades i amb candeles com estalactites, nens de quatre o cinc anys que carreguen a l’esquena el germa d’un i mig i porten al de tres caminant al costat. I els bous d’aigua (immensos, pacients) pasturant al marge de la carretera, els porquets corrent pels patis de les barraques, els galls (espelndids, orgullosos) i les gallines lloques picotejant per l’herba, i els gossos (aquells de la companyia i la barbacoa) completen aquest paissatge rural precios i cru alhora.

L’estada a Vietnam acabara amb quatre tranquils dies a Ha Noi: els Museus d’Historia i Etnografia, firar alguna coseta, l’espectacle de titelles d’aigua, i unes quantes bia hoi, lere lererleeeee!!!

23 maig 2010

Txin txao!!

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 8:49

O salutacions en vietnamita!!

http://www.youtube.com/watch?v=zBD8G5jD_I8

Como no sabian de el nada todos le daban por muerto…

Ja donaveu el blog per mort!!?? Doncs no ereu els unics!!  Per aqui tampoc teniem massa  confianca en que tornariem a posar-nos a fer entrades d’aquestes. Pero aqui estem altra vegada. No estaba muerto, que estaba de parranda.

I es que encara que no ho sembli, viatjar vol un esforc, els darrers temps han estat mogudets, i no donavem per mes. Si, ja sabem, “els darrers temps” son mes i mig, perque la darrera entrada es de quan encara estavem al nord de Brasil. Si el Barca encara estava viu a la Champinyons!!

Ah! Qui recorda hores d’ara aquelles caipirinyes? Aquelles moqueques de camarao, i aquelles feijoades? Aquells tangues esmolats, aquells banyadors de torniquet inguinal? Aquelles platges assolellades, d’aigua caldosa i turquesa? Doncs nosaltres, es clar!!

Pero, com diem, els temps han estat mogudets. No tant com a Tailandia, que es on voliem anar a parar, i on no hem anat a parar. A canvi, estem a Vietnam.

Per aqui tot be. Arrenquem l’explicacio a Hue despres de deu dies llargs al sud del pais (Saigon, delta del Mekong, platgeta a Mui Nhe i Nha Trang icinc dies a Cambodia visitant els temples d’Angkor i Phnom Penh, la capital).

Doncs com deiem, aquests darrers dies hem estat a llocs ben bonics. Primer a Hue, una ciutat amb un casc antic precios (de fet, dels pocs que queden al pais, perque en els anys i anys de guerres: la dels francesos, la civil, la dels americans) un munt de ciutats van quedara arrasades. El barri antic combina cases antigues d’estil xines-vietnamita, construides amb fusta i amb patis espaiosos, pagodes-temples acolorits, cases d’estil frances de l’epoca colonial i l’aire de melanconia i bellesa ineludible de totes les ciutats amb riu (aixi com tambe una mica de l’ineludible ferum de qui tot ho aboca…). Tot plegat farcit de botiguetes de souvenirs per a guiris pero, cosa rara, objectes ben acabats i amb bon gust: fanalets de seda, 50 tallers de sastre, barrets de collidor d’arros, bols de bambu lacats… Ah, i tambe l’infaltable mercat de productes frescos: quin be de Deu de verdures, quina varietat de fruites, quins galls esplendids, quina farum a carn que no es guarda a la nevera, quina pestilencia a peix!! Despres cop d’autobus i cap a Hue. Antiga capital de Vietnam, l’interes principal es la fortalesa, que inclou la residencia imperial (molt malmesa per les bombes, pero encara amb algun encant i en proces de restauracio). I al voltant de la ciutat, les tombes-temple (una mica a l’egipcia) dels emperadors, pero totes construides al segle XIX. I tant entretingut com les tombes es la passejada en moto per arribar-hi. Despres, i fins aqui arribala cosa, Binh Minh (amb h’s intercalades pero no se ben be on). La ciutat es lletja de nassos: polsegosa, amb un transit infernal, res d’interes. Vaja, com viure al peu de la nacional II dels millors temps. Pero a l’entorn, ah! quina delicia!! Pics carstics, blocs de pedra majestuosos emergint al bell mig de camps d’arros impecables, d’un verd daurat brillant al sol de la tarda, pagodes (no dire que molt boniques, pero si amb certa delicadesa i l’estetica acolorida entre hortera, desenfadada i festiva que tenen aqui els temples) arraconades o excavades a la roca, enfumades per l’encens. I avui, d’aqui a mitja hora, autobus i cap a Hanoi (no confondre pas amb Hoian, same same but different). Ja veurem, pero promet la bogeria de la capital, ciclomotors circulant com mosques voltant un pastis de mel, cafes d’estil frances. Ja ho explicarem. De moment, amb arribar-hi ja estarem contents, perque la conduccio aqui es pa mear i no echar gota…

11 abril 2010

Jericoacoara

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 0:18

30 de març a 3 d´abril

Tota la costa del nord-est de Brasil és un continu de platges, dunes, sorra, poblets (alguns més turístics i concorreguts, altres encara ben menuts i simples). Us quants centenars de quilòmetres d´aigües cálides. Total, que s´ha de triar, perquè no es pot fer tot. Nosaltres triem, per recomanació, un lloc bastant transitat i amb nom d´enbarbussament: Jericoacoara.

Arribar allà des de Barreirinhas es pot fer de dues maneres: un parell de dies encadenant taxis-4per4 que superen els trams de dunes i autobusos de línia que fan infinitat de parades. O bé llogar un 4×4 entre uns quants i fer-ho tot d´una tirada. Tenim sort i podem negociar un molt bon preu, equivalent al que e4ns costariqa en transport públic. Però tot es paga en aquesta vida. On està el negoci? Que ens afegim a un tot terreny que ja tenien emparaulat tres francesos. A ells el surt més barat. A nosaltres 2×1… perqué viatgem dos al lloc d´un!! Inacabables hores de d´entrecreuar les cames buscant espais impossibles sota el tablier per fer més passadores les 7 hores de sotracs a les dunes (emocionant i divertit, aquest tram, a més de ser un paissatge imporessionant) i de sotrats a les pistes de sorra i l´asfalt de les carreteres (tediós i llarg a o dir).

Finalment arribem a bon port. Jericoacoara val la pena. Una platja plana de sorra finíssima, amb una marea que s´arriba a enretirar 50 o 60 metres, i emmarcada per una duna alta i daurada a la part esquerra. Allà hi ha poc o molt a fer, segons un vulgui: pujar a la duna i baixar rodant com un secondari de western dolent, anar a la platja a veure com es ven el peix a peu de barca a primera hora del matí, remullar-te a l´aigua, tastar caipirinhes aquí i allà, veure una roda de capoeira a la posta de sol a la platja, i altres que no vàrem fer (passeijos en buggy, visitar llacunes d´aigua dolça similars a les de Lençóis…).

La que si vàrem fer és una classe de capoeira.  El profe, un natiu rialler, de caminar atlètic i relaxat i cos d´Adonis, ens porta a la platja. Ben responsable, la sessió comença amb una bona estona d´estiraments. Amb això n´hi ha poru per veure qui està bé i qui no. Nosaltres no parem de riure entre avergonyits i adolorits cada vegada que ell proposa un nou exercici que ell fa amb una naturalitat tranquil.la. La classe, senzilla, va ser ben divertida. Va donar per aprendre un parell de coses básics: la jingada, el moviment essencial, un parell de defenses i un atac amb patada. Tot fet ben maldestre, lluny de la flexibilitat, l´el.legància i la coordinació coreogràfica del mestre. En fi, ens falta molta platja i molts estiraments. I també unes quantes hores per poder desllirar-nos de les agulletes, que ens acompanyaran ben bé un parell de dies.

Proper lliurament: Praia da Pipa

10 abril 2010

São Luis i Lençóis Maranhenses

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 23:43

27 a 29 de març

Tornant de l´Ilha de Marajó, ràpid cap a l´estació de busos i agafem l´enèssim bus de 12 hores… L´endemà al matí: São Luis.

El lloc recorda en certa manera la decadència de Belém, però gràcies a estar proper al parc natural de Lençóis de Maranhenses, ha conservat un casc antic en millor estat, ple de botiguetes d´artesania, restaurants amb plats tradicionals (amics, quina feijoada va caure entre pit i espatlla! És el plat típic dels dissabtes, com allà la paella els dijous) i dotzenes d´esglésies. Aquí, però, la sensació va ser una altra. El diumenge no hi havia absolutament ningú al carrer. La ciutat es va convertir en una espècie de fantasma desconcertant.

El mateix diumenge a la tarda una sopresa meravellosa: ens parlen d´un barri a la perifèria on els diumenges a la tarda es reuneix gent a la platja i hi ha música reagge. Cap allà que anem (amb el Xabi, un noi basc que vam conèixer al trajecte de Manaus a Belém) i després de preguntar a vària gent del bus on és exactament, baixem en un barri molt humil, davant d´un mur amb uns foradets de 10x10cm on et venen les entrades: nois 20, noies 10.  Des de fora es veu clar que la música no és en directe i el personal no promet una vetllada com ens l´havíem imaginat… A pocs metres d´aquí… s´imposa una altra música: el forró. Personal de tot tipus, edat i condició, famílies al complert, solters buscant, solters trobant, elles en biquini i shorts, ells amb banyador-priet, cerveses, vendors ambulants, els lavabos més repulsius mai (mai!) vistos i/o imaginats i el forró (una espècie de perreo) a tot drap, amb cantants en directe i un públic entregat, cridant les lletres i desencaixant-se les caderes.

Al tercer matí, ben d´hora al matí ens venen a buscar per anar cap a Barreirinhas, a 4h de São Luis i 2Km del parc del Lençóis de Maranhenses.

El parc és una delícia. Un conjunt de dunes i llacunes amb aigua cristal.lina que posen el cel a terra. Tot i que no anem en el millor moment de la temporada (estem al començament de l´estació de pluges i l´aigua tot just comença a pujar) el lloc ja és ben especial. Ens banyem a les llacunes i ens tirem duna avall com el millor actor secundari, contemplem els colors de la posta de sol, passegem pel paissatge de tints surrealistes, entre aquesta arena clara i aquest horitzó ondulat.

Proper lliurament: Jericoacoara i la Capoeira… ginga, tranquilo!

Belém do Pará

Filed under: Uncategorized — lolailoplanet @ 22:39

23 a 26 de març

Belém do Pará i Ilha de Marajó

A primera vista, l´estada a Belém és decepcionant. Un centre antic colonial i un petit eixample amb cases senyorials de finals del XIX i art decó dels anys 20 soa interessant. Peró l´estat de conservació fa mal als ulls. La humitat, la calor, el salobre del mar i, sobretot, la deixadesa i el desinterès gangrenen els edificis fins emmalaltir-los: façanes de ceràmica incomplertes, pintures menjades per l´humitat, balcons de baranes rovellades, figueres creixent a les teules, pilars de fossa amputats per aconseguir convertir els baixos elevats i ventilats dels edificis colonials en magatzems on s´apila la roba Made in China, deixalles al carrer, palaus tapiats, bassals putrefactes a cada forat de l´asfalt.

Ara bé, cap al segon o tercer dia de passejar-hi, i acostumar-te al xivarri dels comerços i del trànsit, es van descobrint aquí i allà edificis que encara conserven la seva grandesa i dignitat, o altres esforçadament restaurats, petites joies que conserven una mica de la bellesa i l´elegància que, se´ns dubte, va tenir la ciutat en els seus dies de màxim esplendor, i que encara no s´ha perdut del tot. Si no és una visita fàcil, si que és interessant i, en certa manera, val la pena.

Per recomanació popular,  vàrem anar un parell de dies a l´Ilha de Marajó, a tres hores en ferry de Belem, una illa a la desembocadura de l´Amazones més gran que Suïssa. Estada una mica decepcionant: ni les platges són tant espectaculars, ni el paisatge tan bonic, ni la rusticitat i tranquil.litat del lloc tan excepcionals. Ara, l´aventura de la tarda de passeig amb bicicleta sota un diluvi tropical digne de ser l´universal no ens la treu ningú.

Proper lliurament: Lençóis Maranhenses.

Older Posts »

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.